Tuesday, 19 de September de 2006
Neko Case
Arxivat a: Country / Folk
Neko Case, la jove promesa que ens va enamorar amb The New Pornographers va iniciar fa anys un camí en solitari que arriba a la seva maduresa amb el darrer treball “Fox Confessor Brings The Flood”, tota una obra d'art. La Neko, en aquesta obra, presenta un collage d'històries basades en contes de la mitologia de l'América profunda i d'altres pobles com ara el balcánico. Indispensable per a tot amant de la música rock, folk o alt country. Colaboren entre d'altres Garth Hudson y Howe Gelb.
Podeu escoltar els temes d'aquest i altres treballs de la Neko clicant aquí.
Monday, 06 de February de 2006
The Ditty Bops
Arxivat a: Country / Folk
Ultimament m'he enganxat a les Ditty Bops, ja veieu. Aquestes dues noies fan un revival de l'estil “bop” fresc i divertit, amb detalls d'una qualitat excepcional. L'Abby deWald i l'Amanda Warrett, amb les seves harmòniques i dolces veus, acompanyades per músics i instruments gens convencionals, creen una atmosfera musical divertida i del tot interessant.
Les seves tonades són adictives, com ha de ser tot producte que pretengui sortir-se'n en un univers musical cada dia més ancorat en la comercialitat i la banalitat. La veritat és que aquest treball t'atrapa des del primer moment. El seu primer album, titulat també “The Ditty Bops” és tota una revelació i una alenada d'aire fresc. Del tot recomanable.
Visiteu la seva web, molt divertida per cert, on podreu escotar totes les seves cançons.
Saturday, 12 de November de 2005
Slaid Cleaves
Arxivat a: Country / Folk
Nascut l'any 64 a Berwick, Maine, EUA, aquest noi va iniciar les seves primeres passes musicals mentre vivia al camp, envoltat de granges de vaques i serralleries abandonades. Ell va ser el primer de quatre germans i ben aviat evidenciaria ana fascinació sincera pels mestres Hank Williams, Johnny Cash o també pel só indispensable de The Beatles, The Everly Brothers o Woody Guthrie.
Una vegada el jove Cleaves ja defineix la seva vocació, viatja a Irlanda on compagina els estudis a la universitat amb anònims concerts als carrers de Cork. Som a la dècada dels 80. Desprès tornarà als EUA i formarà la banda 'Moxie Men' i es pasejarà per l'escena musical de Portland, Maine, per, finalment, acabar a la ciutat on s'iniciaria el seu reconeixement: Austin, Texas.
Som a l'any 91. A Austin el jove compositor es trobarà en el seu ambient i aviat donarà a conèixer el seu talent en guanyar el prestigiós Kerville Folk Festival. Aconseguia així el guardó que un dia ja van rebre artistes com Lyle Lovett, Robert Earl Keen o Steve Earle. A partir d'aquí, s'inicia la seva carrera discogràfica.
Destacarem que l'any 96 publica el seu àlbum 'No Angel Knows' que complaeix molt a la crítica. I el 2000 apareix 'Broke Down' que el consolida com autor de vàlua. El 2004 enregistra 'Wishbones'.
Slaid Cleaves és un músic fi. No és espectacular ni excessiu sinó contingut i mesurat. Té una veu suau i acurada que modula amb naturalitat. Practica un country-folk agradable i genuí.
A més, aquest és un cantautor que explica històries novelesques. Té cura de la sonoritat i de la composició sense que això comporti un abandonament de les lletres de les seves cançons, allò més entretingudes. En aquest sentit és un cantautor complert.
Si el voleu conèixer una mica i us feu una idea del seu treball, aquí teniu un vídeo seu.
video: Cold and lonely
Saturday, 22 de October de 2005
Will Oldham
Arxivat a: Country / Folk
Bonnie Prince Billy o Will Oldham, com el vulgueu anomenar, perquè aquest home tan controvertit té diversitat de noms. En tot cas, en Will és un personatge curiós i excèntric que fa una música íntima i sensible. Algunes males llengües diuen que canta com un vell alcohòlic. A mi, en canvi, m'agrada com ho fa. Vosaltres jutjareu als àudios que us adjunto al final d'aquesta ressenya.
El personatge en qüestió és nat als Estats Units, concretament a Louisville, l'any 1971. I, a part de la seva obra com a cantautor, se li atribueix també el mèrit d'haver estat el primer a impulsar el renaixement acústic de la dècada dels 90 amb la creació d'un segell anomenat “Palace”.
En Will va iniciar les seves aventures com a aspirant a actor de Hollywood durant la dècada dels 80. Després entra a la universitat i posteriorment passarà a formar part, només durant uns mesos, del grup “Box of Chocolate”. Acte seguit retorna als seus intents d'esdevenir actor afamat, però aquesta vegada ho intenta amb la televisió. Com que també fracassa, es decideix a formar un altre grup, “Palace Flophouse”, amb els seu germà Ned, Brian McMahon i Rich Schuler, amb els quals comença a crear els seus temes propis. Des d'aleshores, ha enregistrat una bona pila d'àlbums amb diversos noms “Palace brothers”, “Palace songs”, “Palace”... i els dos que ja coneixeu. No us enganyo si us dic que té ben bé una trentena de treballs publicats.
Oldham es caracteritza per un estil afectat, que algú pot trobar fins i tot depressiu. Les seves lletres són oníriques, nihilistes, fosques. Mescla l'alcoholisme amb la religió, l'incest amb l'amargor i el cinisme amb el desamor. També han definit el seu estil com a “funerari”. Pobre Will! Jo no hi estic d'acord. En Bill és un cas de conversió del folk al rock alternatiu i d'aquí al nou country, i la seva obra s'aboca plenament a la sonoritat acústica. I aquesta transformació no tothom la paït bé.
El seu àlbum “I see a darkness” és el que jo recomano per a iniciar-se en aquest compositor. Es un treball molt característic del seu estil trist i melancòlic. D'aquest disc van dir que era “gòtic”, d'un “solipsisme extrem” o “l'obra d'un nen atemorit que cantineja cançons en una habitació solitària”. Però jo us el recomano perquè és d'una qualitat excepcional.
Us he adjuntat algun àudio per a que us feu una lleugera idea del que és el treball d'aquest home:
àudio:Ballade of thinks known
àudio:A whorehouse is any house
àudio:Lets start a family
Thursday, 20 de October de 2005
David Olney
Arxivat a: Country / Folk
Els crítics diuen que una de les característiques de David Olney és que interpreta les seves cançons com si fos un actor de teatre. Així, no té problemes a encarnar-se en Omar Khayyham, Jesse James, l'iceberg que va enfonsar el titànic, una prostituta de la Primera Guerra Mundial, un trobador, un bluesman, un roquer, un jugador de beisbol, etc. En fi, jo no sé si n'hi ha per tant amb això de la interpretació, però aquest veterà cantautor sempre ha confessat que si no hagués estat per la música s'hagués dedicat al teatre.
David Olney és un dels compositors més estimulants i intel.ligents que podem trobar en actiu avui en dia. Els seus darrers treballs són joies. Millora amb el temps, com el bon vi i els bons músics. El seu treball el podríem catalogar com a “country” sinó fos que no ho és exactament. Però tampoc és folk, ni rock, ni blues. Es una mescla de tot, ja hem dit que interpreta, però aixó sí, amb qualitat i personalitat.
Nascut a Rhode Island, va començar a tocar la guitarra als 14 anys. Aviat decidiria, com molts d'altres, que tenia que emigrar a la meca del country, a Nashville, on en poc temps va esdevenir el cantant de moda del circuit underground de la ciutat. Això passava a la dècada dels 70, moment interessantíssim donat que van coincidir molts músics excepcionals en aquell moment en aquella ciutat.
Uns anys després aconsegueix un contracte amb la companyia de folk “Philo”. Encara que va enregistrar mitja dotzena d'àlbums abans d'acabar la dècada dels 80, aquests treballs no tindran acollida fins anys després. Posteriorment, sobre l'any 1995, retorna a Nashville per enregistrar una segona tanda de treballs, però aquesta vegada ho fa acompanyat de músics de qualitat i prestigi.
Personalment, recomanaria algun d'aquests seus darrers treballs, com per exemple “The Wheel” (2003). Acústicament són més saborosos que no pas els primers. treballs. Per cert, Olney és un admirador de Barcelona, ciutat a la qual va dedicar un tema del seu àlbum “Border Crossing”.
Si voleu fer un tast de la seva obra ho podeu fer clicant aquí, on trobareu tres cançons, entre les quals hi ha “Barcelona” que podreu sentir parcialment.
A més, entrant a la seva web oficial i cercant l'apartat “music”. Un cop allí seleccioneu el disc “The Wheel” ( els altres no tenen audio) i podreu delitar-vos amb el tema “Revolution”.
Però si sou molt mandrosos, també podeu escoltar directament aquests podcast que us tinc preparats. Son unes actuacions acústiques en directe per a la emissora WPLN
audio: Jerusalem
audio: Stonewall Jackson
audio: Robert Reford & Jesse James
Wednesday, 19 de October de 2005
Lucinda Williams
Arxivat a: Country / Folk
Aquesta noia tan bufona és una de les roqueres més personals i genuïnes que hi ha als Estats Units. Amb els anys, la Lucinda s'ha guanyat un lloc entre els grans.
La Lucinda Williams va néixer l'any 1953 a l'estat de Louisiana, prop del llac Charles. De petita, la seva carrera ja va ser orientada envers l'art pels seus parents, donat que el pare era escriptor cèlebre, Miller Williams, i la seva mare concertista de piano. Per tant, podem dir que aquesta noia va sorgir del creuament de la literatura amb la música. La seva infància va fornir-se en un ambient molt fèrtil, on sempre hi havia artistes i intel·lectuals, com ara tota una llegenda del country, George Jones, amic personal dels pares. A més, com el seu tutor exercia de catedràtic de llengua anglesa a universitats de tot el món, la Lucinda va tenir l'oportunitat de viatjar i viure a ciutats com Mèxic o Santiago de Xile.
Aquesta vida nòmada va ocasionar que la Lucinda tingués certes dificultats per arrelar i fer amistats com els altres joves de la seva edat. Tot plegat va afavorir un acostament a la música, que poc a poc aniria constituint la seva única companya de viatge. A més de la música clàssica, la Lucinda va quedar impactada pels discos de Bob Dylan i per la música folk en general.
La seva entrada a la universitat va posposar els seus somnis musicals, tanmateix, el període que li va tocar viure va ser tan singular que era inevitable que un any després deixés els estudis i es dediqués a la música. Cal pensar que va viure la dècada dels 70 en un lloc privilegiat en aquells moments, el sud-est dels Estatus Units, on s'estava produint un energètic moviment de síntesi genial entre la música folk i el rock més pur, tot amanit amb una mescla de filosofies dels indis nadius amb cristianisme i tendències orientals. Del còctel van sorgir excel·lents músics i artistes, i la Lucinda n'és un exemple.
Una vegada fora de la universitat, viatja a Houston on coneixerà altres músics country-folk com ara Lyle Lovett o Townes van Zandt. Finalment, i després de viatjar fent coneixences, contacta amb un estudi a Jackson, Mississipi, on fa les seves primeres gravacions. Després d'uns primers treballs, torna a la costa-est i les discogràfiques se la rifen. Ella n'escull una d'independent, “Rough Trade”, que li permet treballar en llibertat, amb complert control creatiu. D'aquí sorgeix el seu primer disc memorable “Lucinda Williams”. A partir d'aquí se succeeixen els àlbums i els reconeixements. No obstant, la Lucinda sempre mantindrà una lluita a mort amb les discogràfiques que voldran encaminar-la envers estils més comercials. Ella s'hi nega sempre, i el control que té dels seus contractes li ho permet.
Una altra dada interessant és la seva vida personal. La Lucinda, malgrat haver mantingut relacions amb molts homes, sempre es manté solitària. Diu que això afavoreix el seu treball de compositora i cantautora. Una curiosa font d'inspiració, la d'aquesta noia.
Jo us vull recomanar el seu àlbum “World Withouth Tears”. Pel meu gust, és una obra mestra. La Lucinda està espléndida en la modul.lació de la veu, les melodies són íntimes i el tractament musical és espectacular.
audio: Si feu clic aquí , a l'apartat "music", podreu escoltar íntegrament tots els temes d'aquest fabulós àlbum de la Lucinda. Espero que us agradi.
Tuesday, 18 de October de 2005
Los Tres
Arxivat a: Country / Folk
Los Tres és una banda de rock xilena que ara ja no existeix, es van desfer. No obstant, us els vull recomanar perquè són interessants. Es injust que ens arribin tants pocs grups de sud-amèrica. A Xile Los Tres van ser tota una institució, i a sud-amèrica són força coneguts. A casa nostra, ni rastre. El cas és que el 1995 aquest grup va gravar un unplugged per a la MTV, que per cert és excel.lent, i van vendre prop de 120 mil còpies en un any al seu país. En fí, ara és el moment de fer-los un petit homenatge.
Los Tres són un grup de rock, amb tendències rockabilly, jazzístiques, folk i country. Paradoxalment, Los Tres és una banda integrada per cuatre components. La clau de volta d'aquesta formació són el duet format pel vocalista, Alvaro Henríquez, i el guitarrista, Angel Parra. El bateria tampoc no desmereix, és el tercer integrant, en Pancho Molina. El quart és en Roberto “Titae” Lindl.
Tot va començar quan l'Alvaro es va desplaçar del seu poblet de Chiguayante a la gran capital, Santiago, per fer realitat el seu somni i formar una banda de rock. Ja havia fet algunes cosetes a Concepción i després d'un temps a Santiago va aconseguir fer alguns treballs musicals per alguna obra de teatre. Va arribar a la gran ciutat acompanyat dels seus dos inseparables amics Pancho Molina i Roberto “Titae”. Ells van ser els “tres” primers integrants de “Los Tres”. No obstant, el moment decisiu ve quan coneix Roberto Parra, que li presentarà l'Angel Parra. Aquest últim s'afegirà al grup però ja no voldran canviar el nom.
A partir d'aquí, només dir que van ser uns precursors del rock a Xile, en uns moments políticament molt delicats. El seu primer disc, “Los Tres” ja és bo. L'éxit els va arribar des del primer moment. Però pel meu gust, el seu millor àlbum és “La espada y la pared”, sens dubte. L'”Unplugged” i el seu disc “Fome” també estan força bé. En total, la seva discografia compta amb 9 treballs. Destacaria d'ells la personalitat del cantant, la qualitat de les guitarres i les melodies etèries que contrasten amb les sonoritats acústiques. Tenen ritme i no s'acomplexen. No són gens típics, al contrari, mostren un estil singular, característic. En definitiva són un grup recomanable.
A la seva web oficial us podreu fer una idea del seu treball a l'apartat "discografia". Us deixen escoltar una estona de tots els temes dels seus 9 treballs.
Sunday, 16 de October de 2005
Damien Rice
Arxivat a: Country / Folk
Damien Rice és un cantautor irlandès, que va passar la seva infància pescant i somiant despert en els camps de Celbridge, comtat de Kildare. La pintura i la música el van inspirar ja de ben jovenet fins que es va decidir a muntar una banda amb els coleguilles que es va anomenar “Juniper”. Van tenir cert èxit a la ràdio irlandesa i van aconseguir cridar l'atenció de la discogràfica Poligram. El que passa és que certes qüestions contractuals van ocasionar que, a la hora de la veritat, no es possèssin d'acord.
Després d'aquest incident, el nostre jove Damien, s'exilia voluntàriament a la Toscana italiana per relaxar-se fins que decideix tornar a la seva natal Irlanda amb la determinació de tirar endavant el seu propi projecte musical. A Dublin contacta amb el productor David Arnold, que s'enamora del seu treball i l'ajuda a gravar un disc al seu estudi mòbil. El primer single "The Blower's Daughter” (2001) és un hit a Irlanda i obre el camí a Rice per elaborar els seu àlbum “O” (2002), gravat a la Gran Bertanya, i que, ara per ara, és el seu darrer treball.
No és gaire prolífic en Damien, però té força qualitat. De vegades, pel meu gust, les seves cançons se'm fan un pel massa melancòliques, però no es pot negar que té molt talent. Val la pena escoltar el seu treball perquè és un dels músics que cal conèixer. Té moltes influències folk, irlandeses, i alguns tocs country. El ritme és pausat i les melodies molt expressives. Les lletres interessants i poètiques.
Us recomano que visiteu la seva web. Es una web com déu mana. On podreu escoltar totes i cadascunes de les versions completes dels seus treballs amb un sol click. Generós i genial en Damien.
Si cliqueu aquí, podreu veure/sentir un dels seus video-clips còmodament.
També us afegeixo uns podcast per als més mandrosos:
audio: Delicate
audio: Volcano
audio: The blower's daughter
audio: Cannonball
Sunday, 16 de October de 2005
David Mead
Arxivat a: Country / Folk
Us presento a David Mead, un cantautor nord-americà no gaire conegut. Injustament desconegut, afegiria. La seva qualitat és excepcional.
Aquest cantautor nord-americà, nascut el 1973 a Syosset, Nova York, va passar la majoria dels seus anys de formació a Nashville, ciutat-temple del country-rock. Primer va tenir bandes com Verdant Green, Blue Million o Joe, Marc's Brother, amb la qual va gravar alguns àlbums. I després va començar a fer algunes coses pel seu compte acompanyat del teclista Jason Lehning. Aquests darrers experiments van interessar la companyia RCA. L'àlbum que se'n deriva "The Luxury of time" (El luxe del temps) té influències de l'escriptor George Gershwin i dels músics Paul Simon, Paul McCartney o John Lennon. A partir d'aquí, David decideix tornar a la seva terra natal, Nova York.
Jo, sobretot us vull parlar del seu treball titulat “Indiana” (2004). Es un disc íntim, senzill i molt interessant. L'estil de David Mead és caracteritza per una modulació suau, delicada. No és el clàssic roquer, tampoc no ho pretén. Com ja hem dit, els seus mestres són Paul Simon i McCartney. Jo diria que li deu més al primer. I en canvi, es diferencia dels dos pel complement que fa de les melodies amb retocs country, derivats de la seva formació a Nashville.
En definitiva, un disc bellíssim, com la majoria dels seus treballs. Té una pàgina web bonica i complerta que podeu visitar si necessiteu més informació. Us, a més, adjunto la web dels seus fans, que també és força interessant.
Finalment, aquí teniu unes cançons per escoltar de l'autor. Aquests podcast són de bastanta qualitat. Escolteu el treball de David Mead i gaudiu-lo.
audio: A gift for you all
audio: Comfort
audio: Venus again
Discografia
Saturday, 15 de October de 2005
Giant Sand
Arxivat a: Country / Folk
Mireu, avui us presento Giant Sand, un grup creat als anys 80 que encara és considerat un grup de minories, no formen part de l'star system habitual. La seva música no és per a tots els públics. Alguns directoris classifiquen aquesta veterana banda de "dark country". A mi, com a tants d'altres, aixó de les etiquetes em sembla una sensacional estupidesa, però el nom aquest de "dark country" els escau bé. De country tenen el justet, al menys el que jo entenc per country, però sí que són un pel foscos. En tot cas, és un conjunt amb molta qualitat. Em van seduir de seguida amb les seves melodies relaxades i la sonoritat acústica que mantenen molts dels seus temes.
Giant Sant és un grup originari de Tucson, Arizona (EUA), format l'any 1982. En els primers anys els membres eren Howe Gelb (cantant, guitarra, piano, compositor i ànima del grup - Es el noi dels bigotis de la foto), Scott Gerber (baix i armònica) i Tom Larkins (bateria). Aquesta no és una banda típica. Ho dic perque han estat diversos els músics que han acabat entrant i sortint del grup. Per no enumerar-los, que són uns quants i cansen tants noms, només afegir que en la actualitat conformen Giant Sand el líder del conjunt, en Howe Gelb, acompanyat d'en Joey Burns (baix) i en John Convertino (bateria), membres també d'una altra banda excel.lent, els Calexico, dels que parlarem un altre dia.
Com a Giant Sand tenen uns quinze albums editats, potser més. I cadascun d'ells, en solitari, en tenen d'altres. Un dia parlarem d'en Howe Gelb en solitari. El cas és que jo avui us presento un disc dels Giants que es diu "Its all over... the map" del 2004. Us agradarà . Es dens, lent, acústic, genuinament americà i amb molts detalls slade i country.
audio/ Per escoltar en Howe Gelb fent un acústic improvisat cliqueu aquÃ. .
Però us recomano que us escolteu algun dels seus albums en un "internet music store" perqué no tenen gaire a veure amb aquesta gravació.
Categories
Recerca
Traduccions
.
